Seguir descobrint restaurants inesperats on la cuina, més que una qüestió
de modes, és un afer de productes bons i de preparacions senzilles, és un
privilegi.
Del Sant Joan me’n van parlar per primer cop els de Tierra Tràgame, un negoci
que proveeix uns quants restaurants del cap i casal de delicadeses ibèriques. Hi
van sovint, són a dues cantonades, i em deien que s’hi menjava tan i tan bé.
Hi vaig anar un primer cop. També hi era el Josep Maria de Segarra,
lletraferit, veí relatiu i home exigent amb les coses del tiberi.
Ahir va ser el meu segon cop i les sensacions del primer dia es van
confirmar.
El Sant Joan és efectivament un excel.lent restaurant de cuina casolana del
país –de cuina burgesa- que practica un ampli ventall de plats clàssics sense
donar-se importància i aplicant preus que mantenen l’equilibri precís entre la
qualitat del producte i el pas pels fogons, les mides justetes del local, el
tracte afable sense ser reverencial i el perfil del públic, que va dels treballadors
de la construcció d’alguna obra propera a la gent benestant del barri, passant
per no pocs executius de telèfon cel·lular enganxat al palmell.
Pissarra de caràcters petits que exigeixen alguns esforç visual i un
assortit considerable d’entrades, de segons i de postres casolans, tot plegat
amb una relació qualitat/preu extraordinària que es posa de relleu amb el peix.
Vaig atacar amb unes llenties estofades com fa anys que no en menjava.
Pastoses, delicioses, suggeridores i abundants. Extraordinàries.
De segon vaig escollir els molls fregits, acompanyats amb unes làmines molt
fines, també fregides i cruixents d’albergínia. Em vaig cruspir els set o vuit
molls amb les espines i tot. Que bons, Mare de Déu!
Vaig rematar l’àpat amb un iogurt natural amb melmelada i amb un cafè
americà.
Amb el vi em
vaig equivocar. Sempre tenen vins de qualitat per copes però
em vaig decantar per una ampolla petita d’un vi negre sense origen visible. No
era dolent però els dos vins que la gent demanava per copes devien ser molt
millors. Segur.
A prop meu una taula de tres senyores grans, a la dreta una altra senyora
que va passar més de vint minuts cruspint-se un iogurt i a davant una noia
japonesa que retratava la pissarra i se la feia traduir pel mòbil. Va demanar un
peu de porc que es va menjar després de fer-li fotos des de tots els angles.
Quan vaig marxar a quarts de quatre tenien cua de gent esperant taula a la
barra.
Una bona troballa.
Molt bona.
Sant Joan
Passeig de Sant Joan, 65
08009 Barcelona
932 657 180
