GELIDA.
Él Gelida és un petit restaurant situat a la banda Llobregat-muntanya
de la cruïlla dels carrers Urgell i Diputació. És un lloc tan senzill i humil
que quan passem per davant ni ens hi fixem.
És un dels pocs establiments de la ciutat dels quals no
cal dir “hem menjat bé”. S’hi menja bé perquè el més natural d’un restaurant és
això, que s’hi mengi bé, el que significa que a la gran majoria de les cases de
menjar de la ciutat, siguin del preu que sigui, les coses no són tan evidents.
Ahir hi vaig anar sol. Encara no era la una del migdia i
ja hi havia tres o quatre comensals omplint-se el pap.
A la carta –un full amb els plats habituals i amb un mínim
paperet afegit on s’hi enumeren els sis o set plats del dia- hi figuraven els pèsols
amb carxofa i els molls fregits, a més dels cargols i de dues o tres propostes
més a banda dels plats habituals de sempre.
Em vaig decantar per la verdura –els esmentats pèsols
ofegats amb carxofa- i per uns molls. Quatre euros el plat de verdura, quatre i
mig els molls, acompanyats d’unes rodanxes d’albergínia molt ben fregida i
cruixent.
Com que menjo més amb la imaginació que amb la boca vaig
demanar a més mitja ració de cargols. Per beure, un porró de vi de Gandesa.
El plat de pèsols i carxofes era una delícia. Els pèsols
ben fets sense desfer-se, la carxofa sense fulles difícils de mastegar, el
suquet deliciós.
La mitja ració de cargols amb salsa em va semblar una
ració sencera. La salsa forteta i saborosa sense ser picant. Molt gustosa. Els
trets de vi anaven i venien. Una delicia!
Els molls van arribar recent fregits, sencers i cruixents
i me’ls vaig cruspir com un salvatge, amb els dits i amb espina i tot. Que
bons!
Un dels postres era macedònia del temps –fruita tallada a
casa- i en vaig demanar per fer bondat. Cafè i al carrer. En total vaig dinar
de conya per disset euros, servit per un cambrer madrileny molt simpàtic que
deu voltar els seixanta anys i a menys de dos metres d’una taula amb tres noies
jovenetes i un noi, tots meravellats pel contingut dels plats.
Reconec que vaig menjar una mica massa –la fotuda
golafreria- però també que va ser una estona amable i de reconciliació amb el món
i els que l’habitem.
L’ambient familiar de la casa, el cuiner que a vegades
surt i serveix el que acaba de fer quan la resta de personal té feina, la
cambrera filipina que no para de riure, el noi jove, el responsable de la barra
i alguna cara coneguda que entra somrient i s’amaga al menjador privat de l’altell,
un “sancta santorum” a l’abast de tothom.
Al Gelida s’hi pot esmorzar i dinar. No sé si fan sopars.
No ho crec.
Pierre Roca
Pierre Roca